Et presto els meus tacons.

Et presto els meus tacons.

Si callo, demostraré al món que sols has sigut un miratge. Un miratge com qualsevol, però una mica més llarg de temps... i si parlo, demostraré el món el que sento, i em destruiran, per saber com tenir que pensar.

El llarg d'aquest viatge, has sigut el meu millor tren, milers de persones han pujat, han baixat, altres, t'han sols han pujat per quedar en silenci estant en un racó observant, cada moviment que faig. Altres, t'han sols, es quedaven a l'andan mirant com jo amb ell marxava...

(M'has trencat tots els escrits, amb un missatge que ara no esperava)

continuo...

Deixant en un costat el sentiment, aquell que m'inunda quan penso amb tu, aquell, que fa, que m'arrancaria la pell, per una carícia teva. Vull arraconar-ho per poder conèixer, aquelles inseguretats que tens, i entendre el perquè d'aquelles pors, que et fan ser petit, al costat de qualsevol altre gegant, sabent que tu, ets més alt que ells, i ja no parlem d'altures, a l'igual per altra gent, són el sentit d'un altre sexe.

Vull entendre, que és el que fa que et facis petit, quina inseguretat, has de tenir tu, si per mi, la inseguretat, seria aquella, que no coneixem... Si et miressis com jo et miro, amb admiració, respecta, amb estimi,... en algú insuperable, quina por has de tenir, si saps que per mi, ningú serà tan "alt" com tu.

Però entenc aquesta por, inclús puc posar-me la inseguretat com a disfressa, i sentir, el que sents tu, a vegades, ham disfresso, per entendre, no tothom ho sap fer.

Deixa en un racó les inseguretats, tan sols et portaran les pors, que un dia em vas dir a mi, que les deixes anar. La inseguretat és aquell miratge, que et crees tu mateix... deixa que un dels dos sigui el que imagina, deixa, que sigui jo.

Et presto els meus tacons, i t'ensenyo a caminar, un camí nou.